A 10O! Enamorat del meu país

Aquest any deu fer 40 anys que em vaig començar a sentir independentista. Quan va ser exactament? I per què? No ho sé. Tinc la sensació que és més o menys com enamorar-se. Ets incapaç d’explicar el per què, de saber què li veus a aquella persona, de saber per què tremoles quan la tens a prop.

Jo vaig créixer en una família conservadora, que no podia evitar veure en Franco algú que, amb la seva entrada a Barcelona, havia ajudat a acabar el malson de la guerra civil (clar que també l’havia començat!). I els entenc. Devia ser molt dur haver viscut aquella guerra. Les meves germanes, més grans que jo, em van començar a ajudar a veure el contrapunt de la balança; a començar a estimar i cantar les cançons de Moustaki, de Jorge Cafrune, de Lluís Llach, de Joan Baez...

La mort del dictador em va agafar en l’efervescència (en el meu cas amb poc gas...) de l’adolescència. Però encara em va sobtar que hi hagués gent que brindés amb cava. Van haver de passar un o dos anys més fins que, no sé com, em devia enamorar del meu país. De 0 a 100 (aquí vol dir 100 i no 10 d’octubre) en un parell d’anys.

El 1977 un grup de Fuerza Nueva em va pegar a les Rambles per portar un adhesiu del “Volem l’Estatut” (amb la inacció, com ara, dels grisos, la policia estatal del moment). Allò podria haver estat el darrer detonant, però no n’estic segur, perquè ja duia la carpeta d’anelles plena d’adhesius de “En català si us plau”, “Català idioma científic”, “Països Catalans”, etc., que devien agreujar el meu pecat a ulls dels agressors.

No sé, doncs, quin va ser el moment ni el motiu. Només sé que la bandera espanyola va deixar de significar res per mi, i la Marcha Real (que havia arribat a tocar al piano amb 12 o 13 anys) em va començar a molestar d’allò més. No va ser per cap crisi econòmica ni per cap adoctrinament (encara que els escolapis eren força progressistes per l’època). Simplement em vaig enamorar.

El 1984 vaig sentir-me molt malament en haver de jurar bandera a Saragossa. Era com ser infidel al meu país; com trair-lo. Els catalans ho vam solucionar cridant “Nos vamos!” en lloc de “Juramos!”. Entre tanta gent era impossible detectar-ho...

El 1980 vaig tenir l’honor de fer d’interventor per ERC (partit en el qual vaig militar durant un parell o tres d’anys) a les primeres eleccions al Parlament. El 2014 vaig fer d’apoderat de Junts pel Sí al 9N, i pel passat 1 d’octubre vaig apuntar-me com a  voluntari però no vaig ser triat per col·laborar-hi. Hagués donat el que fos per custodiar una urna a casa!

A la Via Catalana de 2013 vaig tenir, per primer cop, el convenciment que no hi havia marxa enrere. Que la independència arribaria en poc temps. L’emoció que vaig sentir aquell dia era molt difícil de descriure.

I per què us explico avui la meva vida? Doncs perquè avui estem a 10O (a 10 d’octubre i, alhora, a 100). Perquè avui és el dia que he estat esperant durant 40 anys. Sense queixar-me gaire i sense dir mai que la societat estigués fracturada perquè sobre el tema nacional hi hagués punts vista diferents.

Ningú no sap què passarà avui. Li faig confiança al President. Tota la confiança. Prego a Déu perquè li doni el discerniment necessari en un moment tan complicat. Perquè triï les paraules i les accions que cregui que convenen més a aquest poble. Penso que un govern que ha amagat 10.000 urnes sense que totes les forces de seguretat i d’intel·ligència de l’estat juntes no hagin estat capaces de trobar-ne ni una de sola, no farà un salt al buit ni una declaració buida de contingut.

Només em sap greu que potser no ho podrem celebrar com sempre havia imaginat, ja que l’amenaça de les conseqüències que segurament vindran al llarg de les hores i els dies següents, ens aigualirà la festa. Però d’aquí un temps recordarem aquesta data i la celebrarem com es mereix.

Avui a les 6 de la tarda seré tan a prop com pugui del Parlament. Jo sóc poruc, ho reconec. El dia 1 d’octubre vaig tenir por, però hi vaig ser, defensant el meu col·legi electoral. Afortunadament la policia estatal no s’hi va presentar. Avui també hi seré. El meu país m’ho demana. I estarem a 10O: a 10 d’octubre i a 100. A tota màquina.

L’amor té aquestes coses: et fa superar la por, encara que tremolis quan hi ets a prop.

Qui és Judes a Catalunya?

El pobre Judes, maltractat per la història, era un patriota jueu que volia l’alliberament del seu poble, oprimit pels romans.

Ell va veure en Jesús el líder a qui la gent seguia i que podria encapçalar la revolució política que Judes perseguia.

Poc a poc es va anar adonant que la revolució de Jesús era una altra –potser la revolució dels somriures?-. Demanava estimar els enemics, fins i tot els opressors, els publicans, les dones de mala vida... La seva revolució es basava en l’amor, el perdó i l’espiritualitat. I això, Judes, no ho podia acceptar. No era la seva revolta ni era la manera de fer-la.

He estat pensant qui representa qui en l’actual revolta catalana i, la veritat, és que no ho tinc del tot clar.

Els romans són l’estat espanyol, això sí que està claríssim. I tenen el suport dels unionistes catalans.

Però entre Junts pel Sí / CUP i Catalunya Sí Que Es Pot qui és qui? Quina mena de revolta volen els independentistes i quina mena de revolta volen els Comuns (si és que en volen alguna)?

D’una banda els Comuns volen una revolució més social i reivindicativa (Judes?) mentre que els independentistes persegueixen una idea, potser un pèl romàntica, que creuen que els farà feliços per sempre (Jesús?).

D’altra banda els independentistes volen trencar amb l’opressor i crear el seu propi estat (Judes?), mentre que els Comuns volen la fraternitat universal i la igualtat (Jesús?).

Tot és discutible, com sempre.

Hi ha, però, una diferència molt clara amb el cas de Judes i Jesús: cap dels dos ha reconegut en l’altre el líder en el qual poder dipositar les pròpies esperances de canvi. Sembla que no vivim precisament l’època daurada dels líders.

I espero, fermament, que hi hagi una altra diferència: que mai cap dels dos traeixi l’altre. Que treballin junts per un futur país que sigui, alhora, just, pròsper, solidari, sobirà, idealista, igualitari, il·lusionant, comprensiu, honrat...

El somni d’un meteoròleg: no haver de desmentir els alarmistes

Sí, realment el somni d’un meteoròleg encarregat de la predicció operativa seria poder fer la seva feina dins d’una bombolla. Aïllat de l’exterior, tret de les connexions necessàries amb satèl·lits, radars, estacions meteorològiques, etc., però sense sentir les opinions de meteoròlegs amateurs, de periodistes, de tertulians, d’algun company de professió eixelebrat i, per què no dir-ho, d’algun servei meteorològic d’ocupació instal·lat al seu territori –sí, President Puigdemont, jo ja fa temps que vaig fer la meva declaració individual, i personal, d’independència...-. I, per descomptat, sense consultar les xarxes socials, on hi circulen tota mena de prediccions i d’auguris catastròfics relacionats amb el temps.

Una de les tasques que desgasta més els meteoròlegs i que ocupa una part important del seu temps, que hauria hagut de dedicar a preparar la predicció, és haver de desmentir –o matisar- els pronòstics que circulen arreu quan s’acosta algun episodi meteorològic poc habitual, molt especialment si es tracta de possibles nevades. Cada cop passa el mateix; a 5, 6, o 7 dies vista -avui en dia fins i tot més de 10-, algun model meteorològic treu una simulació extrema i, automàticament, s’alcen veus apocalíptiques que anuncien fenòmens extraordinaris sense tenir en compte la incertesa d’aquestes prediccions i sense la valoració clínica d’un metge... perdó, volia dir d’un meteoròleg -és que tenen algunes coses en comú-, que interpreti adequadament els símptomes, realitzi una anàlisi acurada, tingui en compte la fiabilitat de les dades, i n’extregui les conclusions i la seva probabilitat d’ocurrència.

Quan ja s’ha produït el boom mediàtic, després la feina és redreçar el missatge que molta gent ha rebut, posar-hi sentit comú i resar perquè no sigui que, al final, encara que sigui per pura mala sort, les veus amenaçadores tinguin raó. Això, i ho dic per experiència, fa molta por. “I si jo dic que de cap manera i al final resulta que sí...”, “i si...”, “potser millor passar-se que quedar-se curt...”, “i si...” Ja està!, la predicció ha quedat contaminada i no és la mateixa que si hagués viscut a la bombolla asèptica que desitjaria i que no existeix. Potser ha estat un pecat meu. La meva curiositat m’ha fet mirar la tele, escoltar la ràdio o consultar el Twitter massa vegades... Mal fet. Em prometo que no ho faré més, però a la següent vegada... Ja m’ho deien que l’home –ai!, i la dona!, perdoneu els de la CUP- és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

Però encara hi ha una cosa pitjor, i que jo he vist amb els meus propis ulls en més d’una ocasió: el mateix alarmista que ha fet la predicció apocalíptica la setmana anterior, a la següent setmana es desmenteix a sí mateix i, per a bona part del públic, que escolta meravellat les seves afirmacions categòriques, acaba apareixent com l’heroi que ha descobert, comunicat i encertat, que allò que havia anat de boca en boca des de feia una setmana al final no passaria. Brutal!

La boira pot fer nevar?

Aquests dies s’ha parlat de la boira que deixava caure petits flocs de neu a Ponent com un fenomen similar a una nevada. De fet, no era un fenomen similar a una nevada; era una nevada amb totes les de la llei. Lleugera, sí, però nevada al cap i a la fi.

Si consultem la definició de neu que figura a l’Assaig d’un Vocabulari Meteorològic Català de Fontserè: “precipitació bon xic uniforme de cristalls hexagonals o esquelets d'aigua sòlida, generalment reunits en borrallons o flocs (volves, si són molt lleus) que cauen d'un sostre continu de núvols” , podríem discutir si, en el cas de la boira, existeix un sostre continu de núvols –de fet, en aquest cas estem immersos dins un núvol del tipus stratus-, però no és motiu suficient per no parlar de neu. Bé que quan veiem nevar a la muntanya submergits dins els núvols parlem de neu sense cap problema.

Ara bé, la precipitació en forma de neu procedent d’un banc de boira no és un fenomen habitual, tot i que fa pocs anys també es va observar a la mateixa zona. I no ho és perquè la boira, a les nostres latituds, no acostuma a anar acompanyada d’una temperatura prou baixa.

En aquest punt cal aclarir que les petites gotes d’aigua que formen la boira acostumen a ser líquides encara que la temperatura sigui sota zero. Tècnicament es parla de gotes en subfusió o sobrerefredades. Són gotes tan petites i tan pures que no es glacen. Necessitarien trobar o contenir alguna impuresa (nucli de congelació), o bé xocar amb algun objecte sòlid. El xoc de les gotetes amb un objecte sòlid de la superfície és el que genera el gebre (a diferència de la gelada, que prové exclusivament de la sublimació del vapor d’aigua sobre els objectes en una nit freda i sense boira).

Aquestes gotetes només es glaçarien en la seva totalitat cap els -40ºC (punt Schaefer). A valors superiors de la temperatura trobarem un cert percentatge d’aigua sòlida, que se situa en el 50% als -20ºC. A -10ºC, però, només es glaça, en teoria, una goteta de cada milió! A la pràctica, les gotetes es poden glaçar a temperatura superior gràcies a la presència de nuclis de congelació, els més eficients dels quals, tot i que poc abundants, es poden activar a partir dels -3ºC.

Però em direu, amb tota lògica, que si la boira a -5ºC no fa nevar gairebé mai, com és que és habitual veure nevar sense boira a 1 o 2 graus positius? Doncs perquè quan veiem nevar a una temperatura lleugerament positiva, la precipitació s’ha originat en un núvol situat a 1, 2 o 3 quilòmetres sobre els nostres caps i allà, la temperatura pot estar entre els 5 i els 20 graus sota zero. I, a més, per sobre d’aquests núvols pot haver-hi altres capes de núvols a més de 30 graus sota zero, dels quals poden caure cristallets de gel que “sembrin” els núvols de capes inferiors.

Així doncs, la boira que precipita flocs de neu necessita, indefectiblement, o bé un sembrat des de núvols més alts amb temperatura sota zero entre les dues capes de núvols (cosa que el passat dia 8 de gener no va passar, ja que els primers núvols van creuar el cel cap a les 3 o les 4 de la tarda, mentre que el fenomen havia començat hores abans i, a més, la temperatura sobre la boira era positiva), o la presència de nuclis de congelació molt eficients. Aquesta segona opció, que molt probablement és la que va tenir lloc, hauria generat un cert percentatge de gotetes sòlides que, automàticament, haurien començat a créixer –molt més ràpid que les gotetes líquides- per sublimació del vapor d’aigua de la boira, creant petites volves de neu, de pes superior a les gotetes, que haurien començat a precipitar en forma de dèbil nevada.