Entrada destacada

Si veniu en so de pau...

"Si veniu en so de pau, ja podeu entrar si us plau. Si voleu fer mal a algú, abans deixeu-me trucar al zero noranta-u." Aquesta...

divendres, 6 d’abril del 2018

La Meteo?


Als qui ens agrada la meteorologia, o als qui, fins i tot, la tenim com a professió i que, a més, intentem escriure i parlar el català amb una mínima correcció, ens molesta molt la degradació de la pronúncia correcta que provoquen certes abreviatures (en aquest cas, més que una abreviatura, el que provoca el caos fonètic és l’escurçament d’una paraula).

Però abans d’arribar a l’escurçament diabòlic, deixeu-me parlar del mot original sencer. Curiosament, el comú dels mortals pronuncia bé la paraula meteorologia (ciència que estudia tot allò que està suspès al cel), amb les vocals neutres al seu lloc (mƏtƏurulugia). Tot i que la cosa es complica quan es tracta de dir, per exemple, Meteosat, el famosíssim satèl·lit meteorològic geoestacionari que ens ofereix precioses imatges dels núvols vistos des de 36.000 km d’altura. Quan, per allà a mitjans dels vuitantes, vaig començar a dir aquesta paraula a TV3, els correctors (sí, aquelles persones que habitaven els mitjans de comunicació públics i que ara es dediquen a d’altres tasques, o al menys això sembla, perquè es veu que allà ja no són necessaris) es feien un fart de renyar-me. “Què és això del Meteosat? Has de dir MƏtƏusat”. Jo pensava que seria incapaç de fer-ho. Com quan em deien que el vent de força “dos a tres” havia de pronunciar-se amb la “s” sonora encara que fos final de paraula “dos”, perquè en encadenar-se amb la vocal següent havia d’adquirir aquest so. Doncs, vés per on, amb el temps, vaig incorporar el so MƏtƏusat fins a dir-lo, avui en dia, amb total naturalitat.

Però ara tenim reptes molt més complicats!, i tot per culpa de voler escapçar la paraula Meteorologia. Quin mal pensament que va tenir el primer que ho va començar a fer... És possible que el costum ens vingui del francès (o del Francesc (vas ser tu?)), que utilitza la paraula “Météo”. Això sí, accentuada a les dues “e”! Però com que nosaltres no tenim paraules accentuades a dues síl·labes, hem d’optar per fer tònica una de les dues, quan en la paraula original no ho és cap d’elles. Només hi ha dues opcions: o diem “MƏteu” o diem “MétƏu”. Però, és clar, cap de les dues ens sona bé.

I per rematar el drama, a casa meva (o com si ho fos), al Servei Meteorològic de Catalunya (SMC és un acrònim prou pronunciable: EssƏEmƏSe), es va decidir crear la marca Meteocat (Meteorologia de Catalunya), usat ja abans per l’ACOM (Associació Catalana d’Observadors Meteorològics). Aquesta paraula, feta a partir no d’un, sinó de dos escurçaments, es converteix en un mot que el 99% (i sóc benèvol) del personal pronuncia incorrectament. Heu sentit dir a algú MƏtƏucat? Jo no. La gent s’hi acostumarà? Jo crec que mai.

Si, en tot cas, tenim l’absoluta necessitat d’escurçar la paraula Meteorologia (que jo crec que no cal), per què no fer com els anglesos i ens quedem amb les tres primeres lletres: Met? (amb la “e” oberta, eh!).

dimarts, 10 d’octubre del 2017

A 10O! Enamorat del meu país



Aquest any deu fer 40 anys que em vaig començar a sentir independentista. Quan va ser exactament? I per què? No ho sé. Tinc la sensació que és més o menys com enamorar-se. Ets incapaç d’explicar el per què, de saber què li veus a aquella persona, de saber per què tremoles quan la tens a prop.
Jo vaig créixer en una família conservadora, que no podia evitar veure en Franco algú que, amb la seva entrada a Barcelona, havia ajudat a acabar el malson de la guerra civil (clar que també l’havia començat!). I els entenc. Devia ser molt dur haver viscut aquella guerra. Les meves germanes, més grans que jo, em van començar a ajudar a veure el contrapunt de la balança; a començar a estimar i cantar les cançons de Moustaki, de Jorge Cafrune, de Lluís Llach, de Joan Baez...

La mort del dictador em va agafar en l’efervescència (en el meu cas amb poc gas...) de l’adolescència. Però encara em va sobtar que hi hagués gent que brindés amb cava. Van haver de passar un o dos anys més fins que, no sé com, em devia enamorar del meu país. De 0 a 100 (aquí vol dir 100 i no 10 d’octubre) en un parell d’anys.

El 1977 un grup de Fuerza Nueva em va pegar a les Rambles per portar un adhesiu del “Volem l’Estatut” (amb la inacció, com ara, dels grisos, la policia estatal del moment). Allò podria haver estat el darrer detonant, però no n’estic segur, perquè ja duia la carpeta d’anelles plena d’adhesius de “En català si us plau”, “Català idioma científic”, “Països Catalans”, etc., que devien agreujar el meu pecat a ulls dels agressors.

No sé, doncs, quin va ser el moment ni el motiu. Només sé que la bandera espanyola va deixar de significar res per mi, i la Marcha Real (que havia arribat a tocar al piano amb 12 o 13 anys) em va començar a molestar d’allò més. No va ser per cap crisi econòmica ni per cap adoctrinament (encara que els escolapis eren força progressistes per l’època). Simplement em vaig enamorar.
El 1984 vaig sentir-me molt malament en haver de jurar bandera a Saragossa. Era com ser infidel al meu país; com trair-lo. Els catalans ho vam solucionar cridant “Nos vamos!” en lloc de “Juramos!”. Entre tanta gent era impossible detectar-ho...

El 1980 vaig tenir l’honor de fer d’interventor per ERC (partit en el qual vaig militar durant un parell o tres d’anys) a les primeres eleccions al Parlament. El 2014 vaig fer d’apoderat de Junts pel Sí al 9N, i pel passat 1 d’octubre vaig apuntar-me com a  voluntari però no vaig ser triat per col·laborar-hi. Hagués donat el que fos per custodiar una urna a casa!

A la Via Catalana de 2013 vaig tenir, per primer cop, el convenciment que no hi havia marxa enrere. Que la independència arribaria en poc temps. L’emoció que vaig sentir aquell dia era molt difícil de descriure.

I per què us explico avui la meva vida? Doncs perquè avui estem a 10O (a 10 d’octubre i, alhora, a 100). Perquè avui és el dia que he estat esperant durant 40 anys. Sense queixar-me gaire i sense dir mai que la societat estigués fracturada perquè sobre el tema nacional hi hagués punts vista diferents.

Ningú no sap què passarà avui. Li faig confiança al President. Tota la confiança. Prego a Déu perquè li doni el discerniment necessari en un moment tan complicat. Perquè triï les paraules i les accions que cregui que convenen més a aquest poble. Penso que un govern que ha amagat 10.000 urnes sense que totes les forces de seguretat i d’intel·ligència de l’estat juntes no hagin estat capaces de trobar-ne ni una de sola, no farà un salt al buit ni una declaració buida de contingut.

Només em sap greu que potser no ho podrem celebrar com sempre havia imaginat, ja que l’amenaça de les conseqüències que segurament vindran al llarg de les hores i els dies següents, ens aigualirà la festa. Però d’aquí un temps recordarem aquesta data i la celebrarem com es mereix.

Avui a les 6 de la tarda seré tan a prop com pugui del Parlament. Jo sóc poruc, ho reconec. El dia 1 d’octubre vaig tenir por, però hi vaig ser, defensant el meu col·legi electoral. Afortunadament la policia estatal no s’hi va presentar. Avui també hi seré. El meu país m’ho demana. I estarem a 10O: a 10 d’octubre i a 100. A tota màquina.

L’amor té aquestes coses: et fa superar la por, encara que tremolis quan hi ets a prop.

dijous, 13 de juliol del 2017

Qui és Judes a Catalunya?



El pobre Judes, maltractat per la història, era un patriota jueu que volia l’alliberament del seu poble, oprimit pels romans.


Ell va veure en Jesús el líder a qui la gent seguia i que podria encapçalar la revolució política que Judes perseguia.


Poc a poc es va anar adonant que la revolució de Jesús era una altra –potser la revolució dels somriures?-. Demanava estimar els enemics, fins i tot els opressors, els publicans, les dones de mala vida... La seva revolució es basava en l’amor, el perdó i l’espiritualitat. I això, Judes, no ho podia acceptar. No era la seva revolta ni era la manera de fer-la.


He estat pensant qui representa qui en l’actual revolta catalana i, la veritat, és que no ho tinc del tot clar.


Els romans són l’estat espanyol, això sí que està claríssim. I tenen el suport dels unionistes catalans.


Però entre Junts pel Sí / CUP i Catalunya Sí Que Es Pot qui és qui? Quina mena de revolta volen els independentistes i quina mena de revolta volen els Comuns (si és que en volen alguna)?


D’una banda els Comuns volen una revolució més social i reivindicativa (Judes?) mentre que els independentistes persegueixen una idea, potser un pèl romàntica, que creuen que els farà feliços per sempre (Jesús?).


D’altra banda els independentistes volen trencar amb l’opressor i crear el seu propi estat (Judes?), mentre que els Comuns volen la fraternitat universal i la igualtat (Jesús?).


Tot és discutible, com sempre.


Hi ha, però, una diferència molt clara amb el cas de Judes i Jesús: cap dels dos ha reconegut en l’altre el líder en el qual poder dipositar les pròpies esperances de canvi. Sembla que no vivim precisament l’època daurada dels líders.


I espero, fermament, que hi hagi una altra diferència: que mai cap dels dos traeixi l’altre. Que treballin junts per un futur país que sigui, alhora, just, pròsper, solidari, sobirà, idealista, igualitari, il·lusionant, comprensiu, honrat...

dimarts, 17 de gener del 2017

El somni d’un meteoròleg: no haver de desmentir els alarmistes



Sí, realment el somni d’un meteoròleg encarregat de la predicció operativa seria poder fer la seva feina dins d’una bombolla. Aïllat de l’exterior, tret de les connexions necessàries amb satèl·lits, radars, estacions meteorològiques, etc., però sense sentir les opinions de meteoròlegs amateurs, de periodistes, de tertulians, d’algun company de professió eixelebrat i, per què no dir-ho, d’algun servei meteorològic d’ocupació instal·lat al seu territori –sí, President Puigdemont, jo ja fa temps que vaig fer la meva declaració individual, i personal, d’independència...-. I, per descomptat, sense consultar les xarxes socials, on hi circulen tota mena de prediccions i d’auguris catastròfics relacionats amb el temps.

Una de les tasques que desgasta més els meteoròlegs i que ocupa una part important del seu temps, que hauria hagut de dedicar a preparar la predicció, és haver de desmentir –o matisar- els pronòstics que circulen arreu quan s’acosta algun episodi meteorològic poc habitual, molt especialment si es tracta de possibles nevades. Cada cop passa el mateix; a 5, 6, o 7 dies vista -avui en dia fins i tot més de 10-, algun model meteorològic treu una simulació extrema i, automàticament, s’alcen veus apocalíptiques que anuncien fenòmens extraordinaris sense tenir en compte la incertesa d’aquestes prediccions i sense la valoració clínica d’un metge... perdó, volia dir d’un meteoròleg -és que tenen algunes coses en comú-, que interpreti adequadament els símptomes, realitzi una anàlisi acurada, tingui en compte la fiabilitat de les dades, i n’extregui les conclusions i la seva probabilitat d’ocurrència.

Quan ja s’ha produït el boom mediàtic, després la feina és redreçar el missatge que molta gent ha rebut, posar-hi sentit comú i resar perquè no sigui que, al final, encara que sigui per pura mala sort, les veus amenaçadores tinguin raó. Això, i ho dic per experiència, fa molta por. “I si jo dic que de cap manera i al final resulta que sí...”, “i si...”, “potser millor passar-se que quedar-se curt...”, “i si...” Ja està!, la predicció ha quedat contaminada i no és la mateixa que si hagués viscut a la bombolla asèptica que desitjaria i que no existeix. Potser ha estat un pecat meu. La meva curiositat m’ha fet mirar la tele, escoltar la ràdio o consultar el Twitter massa vegades... Mal fet. Em prometo que no ho faré més, però a la següent vegada... Ja m’ho deien que l’home –ai!, i la dona!, perdoneu els de la CUP- és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

Però encara hi ha una cosa pitjor, i que jo he vist amb els meus propis ulls en més d’una ocasió: el mateix alarmista que ha fet la predicció apocalíptica la setmana anterior, a la següent setmana es desmenteix a sí mateix i, per a bona part del públic, que escolta meravellat les seves afirmacions categòriques, acaba apareixent com l’heroi que ha descobert, comunicat i encertat, que allò que havia anat de boca en boca des de feia una setmana al final no passaria. Brutal!