Entrada destacada

Si veniu en so de pau...

"Si veniu en so de pau, ja podeu entrar si us plau. Si voleu fer mal a algú, abans deixeu-me trucar al zero noranta-u." Aquesta...

dimecres, 21 de setembre del 2016

El Defensor de la Veritat

Sí, sí, ja sé que tenim molts càrrecs xuclant de la mamella, però què voleu que us digui, n’hi ha un que jo trobo a faltar i que crec que hauríem de tenir: el Defensor de la Veritat. Oi que tenim un Defensor del Poble? Doncs jo vull tenir el Defensor de la Veritat.

Hauria de ser una figura imparcial i no vinculada ni al govern de torn ni a cap partit polític. Que això és impossible? Sí, d’acord, gairebé impossible, però valdria la pena intentar-ho.

I que què faria? Molt fàcil: fer aflorar la veritat quan els polítics discuteixen, fan declaracions o participen en debats. Seria una mena d’àrbitre que decidiria, en molt poc temps –i aquí rau la gran complicació tècnica que tindria la feina d’aquest personatge- si el que està dient fulanito o menganito és veritat o és mentida.

Us vaig a posar un exemple:

Imagineu que al Congreso de los Diputados estan fent un debat econòmic. Surt un diputat català i diu:

-     -  Señoras diputadas y señores diputados, sepan que, según los últimos datos de que disponemos, las inversiones extranjeras en Catalunya (y no contamos aquí las españolas) han subido el último año el 12%” 

Immediatament surt el ministre d’economia espanyol i contesta:

-     -  “Sepan señoras diputadas y señores diputados, que la inversión extranjera en Catalunya ha disminuido un 4% en el último año”

Per tal que la feina del Defensor de la Veritat no fos ingent, només actuaria a petició d’un tercer, i d’una manera similar al què passa en certs partits de tenis on un jugador té dret a demanar, un nombre limitat de vegades, el “Ojo de Halcón” per comprovar si la pilota ha entrat.

En l’exemple que ens ocupa, el diputat català podria dir:

- “Señor Presidente del Congreso, pido el veredicto del Defensor de la Verdad sobre la afirmación del ministro de Economía”.

Aleshores el senyor President –o la senyora Presidenta en el cas dels propers dos mesos i gràcies- invocaria la veu del Defensor de la Veritat, que se sentiria per grans altaveus dient amb veu potent:
 
-     -  “Esto es..... (pausa per posar una mica de suspense) .... MENTIRA!”

I s’encendria un llum vermell i se sentiria una botzina tipus aquella del Supercicuta del Un, Dos, Tres, que ressonaria per tots els racons de la cambra baixa. I quan deixés de sonar la botzina es tornaria a sentir la veu del Defensor de la Veritat que diria:

-      - Después de consultar todos los datos a nuestro alcance, les hago saber a sus señorías que el dato correcto es que la inversión extranjera en Catalunya a lo largo del último año ha subido un 9,87%”

Imagineu això mateix a debats electorals, quan hi ha tantes dades de balances fiscals com participants, i quan certs individus treuen cartolines amb gràfiques que pugen o baixen, sense cap indicació d’on provenen les dades i sense cap mena de comprovació posterior.

És clar que darrera el Defensor de la Veritat hi hauria d’haver un gran equip de gent treballant, amb especialistes en totes les matèries i ordinadors molt potents que fessin cerques molt ràpides, i....  d’acord, d’acord, se m’està anant l’olla, però no em negareu que seria útil. Faria augmentar moltíssim l’audiència dels plens que ara no es mira gairebé ningú i, el més important, potser faria que els polítics s’ho pensessin dues vegades abans d’afirmar qualsevol cosa que a ells els convingui.

dilluns, 5 de setembre del 2016

Qüestió de sobirania

Estem a molt pocs dies de l’11S.
Penso, sincerament, que els ciutadans d’aquesta pre-República dels somriures estem començant a deixar de somriure; estem deixant de substituir les estelades que s’estripen rostides per la canícula sobtada de setembre; estem començant a deixar de buscar qualsevol excusa per sortir al carrer... Però que tothom tingui clar que no per això hem canviat d’opinió. Quan haguem de votar, potser semblarà que votem amb menys entusiasme, però votarem el mateix, o serem, potser, encara més radicals que abans.

De 2013 a 2015 vam fer la nostra feina amb escreix. Vam aconseguir que Mas caigués del cavall –que no és poc-, que es convoqués el 9N, que les eleccions del 27S fossin plebiscitàries i que Rajoy parli del “reto independentista catalán” obertament. Ara, però, tenim un Parlament amb majoria absoluta independentista – de vegades sembla que ho oblidem-. Ara és l’hora de la política. Que sí, que ajudarem de nou des del carrer, és clar que sí, però ara és la seva hora, i és la seva responsabilitat. I els hem d’exigir que l’exerceixin.

I continuem sentint discursos inacabables sobre el dret a decidir, la DUI, el RUI –no, el conseller de Territori no, un referèndum-, quan ja vam fer el 9N fa temps, que si Podemos dóna suport al referèndum, que si ha de ser unilateral o no, que si la Constitució, que si la llei... Ja n’hi ha prou!
El problema només és un i molt senzill: on collons resideix la sobirania? Qui ho decideix?

Madrid –o Rajoy, que més o menys és el mateix- continua amb el seu discurs de sempre, i jo n’entenc el 90%. Si, no us esvereu. Ho dic jo, que sempre he estat independentista –els qui em coneixen us ho certificaran-. Però és veritat; podem estar d’acord en moltíssimes coses menys en una.

Jo estic d’acord que la Constitució diu que la sobirania resideix en el poble espanyol. Sí, ho diu.
Jo estic d’acord que la Constitució està vigent i és la llei bàsica de l’estat espanyol. Sí, està vigent.
Jo estic d’acord que per un polític espanyol, que el teu estat es desmembri mentre tu governes deu ser duríssim. Ha de ser una putada.
Jo estic d’acord que el president del govern espanyol no pot faltar a la Constitució. Ni hauria de faltar a moltes altres coses...

Però no estic d’acord que l’estatus de Catalunya no pugui canviar si no ho decideix tot el poble espanyol.
No estic d’acord que una Constitució votada només pel 36% de la població actual amb dret a vot sigui intocable.
No estic d’acord en que si ara, 38 anys després, una gran majoria del poble català no està d’acord amb el que diu la Constitució, no se’n pugui parlar i buscar una sortida d’alta política.
No crec que es puguin mantenir durant gaire temps milions de persones compartint un estat contra la seva voluntat.
I no estic d’acord, en definitiva, que un poble diferent del meu –en que és diferent tampoc no hi estaríem d’acord- em digui a què tinc dret i a què no.

Qui ens ha de dir, doncs, si som sobirans? Nosaltres mateixos? (Ja ho hem fent votant com hem votat). El Tribunal Internacional de La Haya? El Tribunal d’Estrasburg? No ho sé. Només sé que qui ho ha de dir no es ni Rajoy, ni el PP, ni el PSOE, ni el Congreso de los Diputados.

Ningú no coneix del cert el final d’aquesta història. Però quan em vénen dubtes recordo que l’11 de setembre de 2013, a Sant Carles de la Ràpita, al Tram 33, que se suposava que era el més buit de la Via Catalana, vaig ser plenament conscient que ens en sortiríem.