Qüestió de sobirania

Estem a molt pocs dies de l’11S.
Penso, sincerament, que els ciutadans d’aquesta pre-República dels somriures estem començant a deixar de somriure; estem deixant de substituir les estelades que s’estripen rostides per la canícula sobtada de setembre; estem començant a deixar de buscar qualsevol excusa per sortir al carrer... Però que tothom tingui clar que no per això hem canviat d’opinió. Quan haguem de votar, potser semblarà que votem amb menys entusiasme, però votarem el mateix, o serem, potser, encara més radicals que abans.

De 2013 a 2015 vam fer la nostra feina amb escreix. Vam aconseguir que Mas caigués del cavall –que no és poc-, que es convoqués el 9N, que les eleccions del 27S fossin plebiscitàries i que Rajoy parli del “reto independentista catalán” obertament. Ara, però, tenim un Parlament amb majoria absoluta independentista – de vegades sembla que ho oblidem-. Ara és l’hora de la política. Que sí, que ajudarem de nou des del carrer, és clar que sí, però ara és la seva hora, i és la seva responsabilitat. I els hem d’exigir que l’exerceixin.

I continuem sentint discursos inacabables sobre el dret a decidir, la DUI, el RUI –no, el conseller de Territori no, un referèndum-, quan ja vam fer el 9N fa temps, que si Podemos dóna suport al referèndum, que si ha de ser unilateral o no, que si la Constitució, que si la llei... Ja n’hi ha prou!

El problema només és un i molt senzill: on collons resideix la sobirania? Qui ho decideix?

Madrid –o Rajoy, que més o menys és el mateix- continua amb el seu discurs de sempre, i jo n’entenc el 90%. Si, no us esvereu. Ho dic jo, que sempre he estat independentista –els qui em coneixen us ho certificaran-. Però és veritat; podem estar d’acord en moltíssimes coses menys en una.

Jo estic d’acord que la Constitució diu que la sobirania resideix en el poble espanyol. Sí, ho diu.

Jo estic d’acord que la Constitució està vigent i és la llei bàsica de l’estat espanyol. Sí, està vigent.

Jo estic d’acord que per un polític espanyol, que el teu estat es desmembri mentre tu governes deu ser duríssim. Ha de ser una putada.

Jo estic d’acord que el president del govern espanyol no pot faltar a la Constitució. Ni hauria de faltar a moltes altres coses...

Però no estic d’acord que l’estatus de Catalunya no pugui canviar si no ho decideix tot el poble espanyol.

No estic d’acord que una Constitució votada només pel 36% de la població actual amb dret a vot sigui intocable.

No estic d’acord en que si ara, 38 anys després, una gran majoria del poble català no està d’acord amb el que diu la Constitució, no se’n pugui parlar i buscar una sortida d’alta política.

No crec que es puguin mantenir durant gaire temps milions de persones compartint un estat contra la seva voluntat.

I no estic d’acord, en definitiva, que un poble diferent del meu –en que és diferent tampoc no hi estaríem d’acord- em digui a què tinc dret i a què no.

Qui ens ha de dir, doncs, si som sobirans? Nosaltres mateixos? (Ja ho hem fent votant com hem votat). El Tribunal Internacional de La Haya? El Tribunal d’Estrasburg? No ho sé. Només sé que qui ho ha de dir no es ni Rajoy, ni el PP, ni el PSOE, ni el Congreso de los Diputados.

Ningú no coneix del cert el final d’aquesta història. Però quan em vénen dubtes recordo que l’11 de setembre de 2013, a Sant Carles de la Ràpita, al Tram 33, que se suposava que era el més buit de la Via Catalana, vaig ser plenament conscient que ens en sortiríem.