Prohibit prohibir

No, no patiu. No m’he tornat pas un anarquista de cop. Però entendreu que havia de complir amb el compromís que vaig expressar públicament a l’estiu: fer un article sobre les prohibicions. Doncs aquí està.

D’on vénen les prohibicions? Per què prohibim? És necessari? Penso que totes les prohibicions vénen (venen? Ui, d’això ja en parlarem un altre dia...) de voler evitar perjudicis a nosaltres mateixos o als que estiguin al nostre entorn. Una finalitat lloable, realment. Ara bé, a les societats on les necessitats bàsiques estan cobertes, tenen temps i ganes per fer lleis i reglaments que s’ocupin absolutament de tot i que arribin a tots els supòsits imaginables -i inimaginables-, que podrien acabar amb perjudicis per algú. I això no té final. Sempre hi ha més i més coses sobre les que regular per tal d’intentar evitar cap mena de problema.

Us poso un exemple: els cotxes. Quan jo era petit, ens ficàvem nou persones en un Simca 1000, els nens anaven sense cadireta, baixàvem del cotxe sense armilla fluorescent, no ens posàvem el cinturó de seguretat, la meitat de les llums podien estar foses, els pares deixaven conduir els seus fills pels camins del poble sense cap sentiment d’incomplir la llei i, no us diré que ens saltéssim els límits de velocitat perquè els cotxes corrien poc, que si no... Allò era bo? Segurament no, però les coses podrien tenir un terme mig, no creieu?

Ara el meu cotxe té tants elements de seguretat que no sé ni quins són ni com deuen funcionar (si és que he de fer alguna cosa perquè funcionin). Els nens petits vés a saber si han d’anar al davant mirant cap enrere o al darrera mirant endavant... I per seure al lloc del copilot has de tenir 14 anys? O potser era per estatura? O has de tenir feta la selectivitat?

Em fa por tenir un accident no per l’accident en sí, sinó perquè em sortirien tants airbags que potser algun col·locat estratègicament em deixaria estabornit. Si us plau, em poden deixar, al menys, decidir si JO em poso el cinturó de seguretat o no? Que vetllin perquè no ocasioni cap perjudici als demés em sembla molt bé, però quan es tracta de mi mateix vull que m’adverteixin i m’aconsellin, però no que em prohibeixin.

De vegades dic que en algun lloc hi ha un foli, escrit només per una cara, on hi figura tot allò que es pot fer. Tot el que no està escrit allà està prohibit!

En molts casos, els advertiments sembla que vagin adreçats a idiotes (o pitjor, potser és que els fan només per protegir-se legalment). Estàs a una estació de metro i et diuen que està prohibit baixar a les vies. M’estranya que no diguin que està prohibit donar una empenta al que tens al costat i llançar-lo a la via en el moment que vingui un comboi. Un dia passarà, i l’individu en qüestió dirà “clar, com que no m’havien advertit de que no ho fes...”

No sé si opinar això és de liberals, d’anarquistes, d’àcrates... M’és igual, a mi no m’agrada tanta regulació i tanta sobreprotecció. Crec que és hipòcrita i que no ho fan pel meu bé sinó per estalviar diners i/o per protegir-se davant possibles reclamacions.

Per raó de la meva feina i de les activitats de voluntariat que faig he de passar nombroses inspeccions i auditories, i què veig? Doncs veig que em diuen que incompleixo no sé quantes normes i no sé quants articles de diferents lleis, però, ai coi!, no em diuen que clausuren l’activitat, no. Deixen constància per escrit que m’han avisat. Per què? Doncs perquè si un dia passa alguna cosa ells no l’hauran evitat (que entenc que seria l’objectiu noble), però esquivaran la responsabilitat legal que tindrien si no m’haguessin advertit.

I per acabar, us diré una prohibició que m’agradaria (i vés (o ves?) per on, aquesta encara no existeix). Que prohibeixin el tabac. I jo sóc fumador -tot i que de tant en tant intento deixar-ho, i ja sé que el dia que ho deixi no seré ex fumador sinó fumador a l’atur, perquè qui ha fumat serà fumador per sempre més-, però si és veritat el que diuen, que em fa mal a mi i també als altres, per què no m’ho prohibeixen?

Per què no m’ho prohibeixen tal i com em prohibeixen que em tiri a la via del metro? Tal i com em prohibeixen que viatgi sense cinturó? Tal i com van prohibir els ossos de vedella per si hi havia una remota possibilitat que la vedella de la que provenia aquell os (l’animal no, eh!) estigués boja? Tal com em van fer prohibir a mi que els nens entressin al recinte de la piscina d’una casa de colònies sense haver-se posat crema solar!!! Ah, carai! Per què? Perquè els impostos els donen molts diners? Perquè quan em posi malalt n’hauran de gastar molts a la sanitat publica? Perquè hi ha tanta gent que fuma que es molt difícil canviar-ho de cop? Jo diria que pel primer motiu... A mi, però, m’aniria molt bé que ho prohibissin. Ho agrairia, de debò.

Però mira, tan queixar-me de les prohibicions i tantes que n’hi ha, i just la que jo voldria, no hi és. Ja és mala sort...