El metro i els refugiats

Aquest escrit el vaig fer fa unes setmanes, en ocasió de la inacabable vaga del metro. No vaig poder evitar visualitzar, en les actituds dels passatgers, aquest egoisme tan propi de la condició humana i se'm va acudir aquesta comparació, potser una mica forçada, tot s'ha de dir.

Avui hi ha vaga de metro. Ahir també n’hi havia. I demà també n’hi haurà. Ahir em va agafar desprevingut i vaig arribar tard a la feina. Avui m’ho he agafat amb temps i he arribat mitja hora abans del previst a l’oficina. Millor així. No em queixo de la vaga, tot i que m’emprenya però, és clar, ho fan per això. Si ningú no patís cap molèstia la vaga seria un fracàs.

En aquest punt algú dirà “Què collons té a veure això amb el títol de l’article?”. Tota la raó. Ara ho explico.

El que ja passa cada dia al metro s’accentua enormement amb la vaga: qui s’ha apoderat de la zona que hi ha entre els bancs del vagó intenta que es mantingui habitable, mentre que el territori que hi ha entre les portes està a rebentar, excepte alguna petita illa al voltant de la barra central, si és que algú prou fort ha estat capaç de mantenir el braç poc flexionat i conservar un cert espai d’aire entre la seva cara i la citada barra.

Avui, mentre feia contorsionisme entre la porta i les persones –sí, en un espai hostil, gairebé en zona de guerra, però persones– contra les que estava comprimit, intentant que aquestes no pensessin que volia aprofitar la situació per tocar allò que no sona –no, senyora, que jo només volia col·locar el braç en una posició menys antinatural!–, he pogut veure com un habitant de la zona noble –Europa?– era capaç de llegir el seu llibre electrònic!

He pensat que atemptava les lleis de la física que en tan poca distància la pressió fos tan diferent i no tendís, inexorablement, a igualar-se. Aleshores m’he adonat que entre les dues barres que hi ha a l’extrem dels bancs (ara em vindria de gust fer un esquema, però imagino que qualsevol que viatgi sovint en metro s’està situant prou bé i sap a quines barres em refereixo), una sèrie de persones –una autèntica frontera– eren responsables de mantenir el benestar de les de la zona situada entre els bancs. Aquestes persones, curiosament, i sense haver-ho parlat entre elles, es conformaven en patir una elevada pressió en una meitat del seu cos (habitualment l’esquena), a canvi de gaudir d’un cert espai vital al cantó oposat, la qual cosa els permetia, per exemple, respirar amb més facilitat i, per què no dir-ho, evitar una amenaça excessiva cap a les parts més –o menys?– nobles del seu cos. I de retop, la seva actitud permetia als habitants de la benestant Europa interbancària no haver-se d’embrutar barallant-se amb la púrria de la zona de guerra.

Quan després d’un desembarcament massiu a Diagonal –devolució en calent, potser?–, que ha reduït la pressió humana, he intentat acostar-me a la zona guai, he percebut alguna mirada desafiant i una certa hostilitat. Era com si diguessin “de lluny em feies pena, però ni te m’acostis”. Estic segur que els mateixos que han tingut aquesta actitud, en arribar a casa hauran dit “Avui el metro anava a petar. He vist un senyor que semblava que perdés la respiració. Tan de bo li hagués pogut cedir el seient, però estava tan lluny i hi havia tanta gent que, és clar, no hi podia fer res”.

Pobrets, oi, els de prop de la barra? Solidaritat total. Sempre i quan no me’ls porteu a casa –quina barra–. Voleu dir que només és culpa dels governs?