La normalitat de batre rècords

Aquest escrit es va publicar al bloc del Servei Meteorològic de Catalunya el passat mes de maig

http://bloc.meteo.cat/page/2/

Sovint es sobrevalora el fet que es batin rècords meteorològics, i s’associa, de manera automàtica, al canvi climàtic. Tot i que és evident que el canvi climàtic està fent augmentar el ritme de la caiguda de rècords associats a l’alta temperatura, quan es parla de sèries meteorològiques no gaire llargues, els rècords es baten –i s’han de batre– sovint.

Anem a fer un exercici molt simple que explica de manera entenedora la facilitat de batre’ls.

En primer lloc, quants rècords possibles a batre hi ha?

Sense cap dubte, molts. De tota manera n’hi ha de molt destacats i n’hi ha de no tan destacats. Fem, primer, un repàs dels més importants i indiscutiblement noticiables:

Temperatura més alta de la sèrie
Temperatura més baixa de la sèrie 
Temperatura mitjana anual més alta de la sèrie
Temperatura mitjana anual més baixa de la sèrie
Any més plujós de la sèrie
Any més sec de la sèrie

Darrera d’aquests, i a poca distància pel que fa al seu impacte, tindríem:

Temperatura més alta de la sèrie del mes de gener, febrer... (12 rècords)
Temperatura més baixa de la sèrie del mes gener, febrer... (12 rècords)
Temperatura mitjana més alta de la sèrie del mes de ... (12 rècords)
Temperatura mitjana més baixa de la sèrie del mes de ... (12 rècords)
Precipitació màxima del mes de ... (12 rècords)

Fins aquí, fent una fàcil suma, ja surten ni més ni menys que... 66 rècords!

D’això es desprèn que, el primer any d’una sèrie d’una estació meteorològica es baten, obligatòriament, 66 rècords prou importants –clar que tothom entén que batre’ls el primer any no té gaire mèrit i, a més, el primer any no en són tants, perquè considerar, per exemple, que s’ha batut el rècord d’any més càlid i any més fred alhora és poc rigorós–.

Quan la sèrie es va allargant, es baten menys rècords, lògicament, però déu n’hi do. Per exemple, estadísticament, a una sèrie de 10 anys de dades, i si pensem que els rècords cauran de manera més o menys homogènia al llarg del temps –que no té per què– li toca encara que es batin 6.6 rècords l’any (66/10), és a dir, gairebé 7 rècords en un any!

Fins i tot en una sèrie de 30 anys, que habitualment es pren com a referència climàtica, encara toca que es batin més de 2 rècords l’any.

A la figura següent es pot veure aquesta evolució de la freqüència dels rècords en una gràfica:
 

Si les sèries del Servei Meteorològic de Catalunya tenen, de mitjana, una antiguitat d’uns 15 anys, encara els toca batre més de 4 rècords l’any a cadascuna d’elles. És a dir, un rècord cada 3 mesos!

I tot això sense parlar de rècords menors, que no per això poc mediàtics, com podrien ser:

La llargada de la ratxa seca (que s’ha fet famosa l’hivern passat)
El dia més plujós de la sèrie
La primavera, estiu, tardor o hivern més plujós, més sec, més fred, més càlid (16 rècords més)
La nevada més primerenca i la més tardana
La glaçada més primerenca i la més tardana
La temperatura màxima més baixa i la mínima més alta
El màxim nombre de nits tropicals
La màxima intensitat de pluja 
  ...

Si sumem els que portem fins on ens hem aturat -perquè si no quedaria un article massa llarg-, ja en portem 92!

Si teniu curiositat i voleu deixar-vos impressionar menys quan sentiu que s’ha batut algun rècord meteorològic, podeu calcular quants rècords, dels 92 citats fins ara, seria esperable que es batessin l’any 2016 a una estació que s’hagués inaugurat el 1970. Feu joc!

El metro i els refugiats

Aquest escrit el vaig fer fa unes setmanes, en ocasió de la inacabable vaga del metro. No vaig poder evitar visualitzar, en les actituds dels passatgers, aquest egoisme tan propi de la condició humana i se'm va acudir aquesta comparació, potser una mica forçada, tot s'ha de dir.

Avui hi ha vaga de metro. Ahir també n’hi havia. I demà també n’hi haurà. Ahir em va agafar desprevingut i vaig arribar tard a la feina. Avui m’ho he agafat amb temps i he arribat mitja hora abans del previst a l’oficina. Millor així. No em queixo de la vaga, tot i que m’emprenya però, és clar, ho fan per això. Si ningú no patís cap molèstia la vaga seria un fracàs.

En aquest punt algú dirà “Què collons té a veure això amb el títol de l’article?”. Tota la raó. Ara ho explico.

El que ja passa cada dia al metro s’accentua enormement amb la vaga: qui s’ha apoderat de la zona que hi ha entre els bancs del vagó intenta que es mantingui habitable, mentre que el territori que hi ha entre les portes està a rebentar, excepte alguna petita illa al voltant de la barra central, si és que algú prou fort ha estat capaç de mantenir el braç poc flexionat i conservar un cert espai d’aire entre la seva cara i la citada barra.

Avui, mentre feia contorsionisme entre la porta i les persones –sí, en un espai hostil, gairebé en zona de guerra, però persones– contra les que estava comprimit, intentant que aquestes no pensessin que volia aprofitar la situació per tocar allò que no sona –no, senyora, que jo només volia col·locar el braç en una posició menys antinatural!–, he pogut veure com un habitant de la zona noble –Europa?– era capaç de llegir el seu llibre electrònic!

He pensat que atemptava les lleis de la física que en tan poca distància la pressió fos tan diferent i no tendís, inexorablement, a igualar-se. Aleshores m’he adonat que entre les dues barres que hi ha a l’extrem dels bancs (ara em vindria de gust fer un esquema, però imagino que qualsevol que viatgi sovint en metro s’està situant prou bé i sap a quines barres em refereixo), una sèrie de persones –una autèntica frontera– eren responsables de mantenir el benestar de les de la zona situada entre els bancs. Aquestes persones, curiosament, i sense haver-ho parlat entre elles, es conformaven en patir una elevada pressió en una meitat del seu cos (habitualment l’esquena), a canvi de gaudir d’un cert espai vital al cantó oposat, la qual cosa els permetia, per exemple, respirar amb més facilitat i, per què no dir-ho, evitar una amenaça excessiva cap a les parts més –o menys?– nobles del seu cos. I de retop, la seva actitud permetia als habitants de la benestant Europa interbancària no haver-se d’embrutar barallant-se amb la púrria de la zona de guerra.

Quan després d’un desembarcament massiu a Diagonal –devolució en calent, potser?–, que ha reduït la pressió humana, he intentat acostar-me a la zona guai, he percebut alguna mirada desafiant i una certa hostilitat. Era com si diguessin “de lluny em feies pena, però ni te m’acostis”. Estic segur que els mateixos que han tingut aquesta actitud, en arribar a casa hauran dit “Avui el metro anava a petar. He vist un senyor que semblava que perdés la respiració. Tan de bo li hagués pogut cedir el seient, però estava tan lluny i hi havia tanta gent que, és clar, no hi podia fer res”.

Pobrets, oi, els de prop de la barra? Solidaritat total. Sempre i quan no me’ls porteu a casa –quina barra–. Voleu dir que només és culpa dels governs?

El plural en meteorologia

Aquest escrit es va publicar al blog del Servei Meteorològic de Catalunya el passat mes d'abril  
http://bloc.meteo.cat/el-plural-en-meteorologia  
 
L’ús excessiu del plural en català és un mal que s’estén cada dia més i és molt difícil d’eradicar. Aquesta entrada vol contribuir a recuperar –o si més no, intentar-ho- l’ús tradicional del singular en català.

No és casualitat que el “Buenos días” castellà, tingui l’equivalent català en singular “Bon dia”. O que la dita “Año de nieves año de bienes”, en català sigui “Any de neu any de Déu”. O que el conegut “Cuando veas las barbas de tu vecino...”, en català sigui “Quan vegis la barba de ton veí...”. Les dites populars són una bona eina per recordar com era l’ús tradicional d’una llengua abans no estigués massa influenciada per les llengües veïnes, especialment quan aquestes són més poderoses.

Però quan parlem de meteorologia hi ha un component més, en aquest cas científic, que recomana evitar la majoria dels plurals. I és que quan es parla de variables meteorològiques, i de gran part dels meteors –núvols a banda-, el plural perd tot el sentit que podria tenir si ens referíssim a coses.

Posem l’exemple de la temperatura. La temperatura és una variable, com podria ser-ho la pressió, la velocitat, la intensitat del corrent, etc. Els qui defensen l’ús del plural “temperatures” amb la justificació que a cada localitat n’hi pot haver una de diferent, segur que no parlen de les velocitats dels cotxes de Fórmula 1 -tot i que cadascun d’ells va a una velocitat diferent-, ni parlen de les intensitats elèctriques dels llamps -tot i que la intensitat pot ser diferent per a cada llamp-, ni de les pressions atmosfèriques que s’esperen per demà...

Es pot dir perfectament aquesta frase: “La temperatura ha baixat força aquesta nit; ha voltat els 10 graus al litoral i ha arribat sota zero a les valls pirinenques”, utilitzant el singular i amb total coherència amb el fet que cada lloc hagi tingut un valor de la temperatura diferent.

La pluja i la boira són meteors que també pateixen de manera paradigmàtica aquesta pluralització tan poc catalana. En el cas de la pluja hauria de quedar clar que una cosa és el meteor i una altra els fenòmens locals a què dóna lloc. Per exemple: “La pluja va afectar ahir Catalunya, amb xàfecs intensos a Ponent”. En el cas de la boira, es pot utilitzar el plural si ens referim als bancs de boira. Així doncs, podem dir: “Demà hi haurà boira a molts punts del litoral, especialment densa a la Costa Brava”, però també: “Aquest matí hi ha hagut bancs de boira espessos entre el Baix Empordà i el Maresme”.

El cas de la neu és un pèl diferent, i és més freqüent que s’utilitzi bé el tractament diferenciat del meteor (singular) i dels episodis locals a què dóna lloc (plural). Per exemple: “La neu arribarà demà al Pirineu de forma general, mentre que hi haurà nevades disperses a la resta del país”. Tot i que aquí també s’hauria pogut dir “..., mentre que caurà de forma dispersa a la resta del país”.

El vent tampoc no s’escapa a la disbauxa del plural. Frases com “S’esperen vents forts de component nord” són molt freqüents als butlletins meteorològics, quan no costaria res dir “S’espera vent fort de component nord”.

Hi ha altres casos en els quals el plural també està guanyant terreny, com és la traducció del “Cielos despejados” pel “Cels serens” o, com he pogut llegir aquests dies primaverals al Twitter: “S’han vist Arcs de Sant Martí als cels catalans...”. Quants? Tres, quatre? No cal fer, segurament, cap comentari sobre la seva idoneïtat...

És curiós, però, que en alguns casos, no s’utilitzi mai el plural, segurament perquè no ens sona bé. Algú ha sentit a dir “Aquesta nit hi ha hagut moltes rosades”? No, oi que no? Aleshores perquè tanta gent diu que “Hi ha hagut moltes gebrades”?

No hauríem d’oblidar, tampoc, els adjectius que seria aconsellable utilitzar quan es parla de variables meteorològiques, que no s’han de confondre amb la sensació que aquestes poden produir en les persones. La nit pot ser freda, l’ambient pot ser fred, l’atmosfera pot ser freda, però la temperatura no pot ser freda. Com a variable física que és, pot ser alta o baixa, per sobre de la mitjana o per sota, però mai freda ni tampoc càlida –ni, encara menys, calenta!-.

La melodia de les paraules

Aquest article va ser publicat al blog del TERMCAT el mes d'abril de 2015 a l'apartat "En primera persona"
http://www.termcat.cat/ca/Actualitat/En_Primera_Persona/51/

En un món on la comunicació escrita ha anat passant a mans dels SMS,  dels Whatsapp i de les piulades a Twitter; on l’ortografia es tracta per aproximació i sucumbeix a la urgència del teclejat sense miraments; on la literatura és substituïda per missatges amb escassos caràcters (i escàs caràcter, en general), es fa difícil reivindicar el valor de l’escriptura i la pulcritud en l’ús de les paraules adequades. Som a l’era de les emoticones (està acceptada aquesta paraula, amics del TERMCAT?) com a substitutes de la descripció d’emocions i del pq en lloc del perquè.

Molta gent defensa que el llenguatge serveix per comunicar-nos i que, mentre faci aquest servei, no cal encaparrar-se en “detallets” com accents, apòstrofs i d’altres frivolitats. Però mireu, a mi em segueix apassionant l’ús de la paraula que toca i que, a més, estigui ben escrita.

Potser és per la meva formació científica, que m’ha ensenyat a ser rigorós i a saber quan les minúcies són importants i quan no. Per mi, usar un mot que no és prou escaient és com acceptar que l’acceleració de la gravetat és de 10 m/s² (heretgia!) quan realment és de 9.81 m/s². És com si en una simfonia el violinista toqués un si en lloc d’un la. Podria generar una dissonància tal que fes mal fins a les oïdes del més negat per la música (a no ser que fos com Béla Bartók, que era un mestre en les dissonàncies...).

I per més inri em dedico a la meteorologia, el vocabulari de la qual està en boca de tothom; i això, ja se sap, desgasta i genera vicis lingüístics. Fins que no van arribar els tertulians professionals només hi havia dues coses de les que tothom s’atrevia a parlar sense saber-ne: la meteorologia i la medicina.

Potser és per tot això que quan els amics del TERMCAT em demanen que col·labori en millorar la definició d’un terme meteorològic, o que pensi com li podem dir a un fenomen pel qual no tenim cap terme normalitzat en català, per mi és una festa; una festa perquè confien en el Servei Meteorològic de Catalunya per dur a terme aquesta tasca i perquè m’ofereixen l’oportunitat de donar un quart de volta a la clavilla del violí i fer que en lloc d’un si soni un la. I si ho aconseguim, tot és més harmoniós i la melodia de les paraules sona millor.

Gràcies.

Si veniu en so de pau...

"Si veniu en so de pau, ja podeu entrar si us plau.
Si voleu fer mal a algú, abans deixeu-me trucar al zero noranta-u."

Aquesta senzilla poesia, que va escriure el meu pare ara deu fer uns 50 anys, va presidir el rebedor de casa nostra des que jo era molt petit. La va escriure, amb lletres historiades d'estil antic, sobre un paper que havia envellit artificialment perquè semblés un pergamí. En va cremar les vores i el va clavar, amb claus de cabota grossa, sobre una fusta que també havia cremat, amb un bufador de gas, i polit després amb un raspall metàl·lic per ressaltar-ne les vetes. Al costat de l'escrit, sobre la fusta, hi va col·locar un tros de pedra de pissarra que havia treballat pacientment fins que va acabar semblant la silueta de Montserrat.

Començo aquest blog amb aquesta senzilla història, a mode d'homenatge a ell, de qui he heretat l'interès per escriure, tant prosa com poesia, i l'habilitat per fer jocs de paraules!

Espero que el que hi posi a partir d'ara, que segurament serà una mica de tot (poesia, acudits, reflexions personals, idees polítiques, desigs pregons, etc.), tingui -i el tindrà si aconsegueixo que se'l mereixi-, interès per algú més.

Dono, doncs, per inaugurat, aquest blog!