Entrada destacada

Si veniu en so de pau...

"Si veniu en so de pau, ja podeu entrar si us plau. Si voleu fer mal a algú, abans deixeu-me trucar al zero noranta-u." Aquesta...

dimarts, 10 d’octubre del 2017

A 10O! Enamorat del meu país



Aquest any deu fer 40 anys que em vaig començar a sentir independentista. Quan va ser exactament? I per què? No ho sé. Tinc la sensació que és més o menys com enamorar-se. Ets incapaç d’explicar el per què, de saber què li veus a aquella persona, de saber per què tremoles quan la tens a prop.
Jo vaig créixer en una família conservadora, que no podia evitar veure en Franco algú que, amb la seva entrada a Barcelona, havia ajudat a acabar el malson de la guerra civil (clar que també l’havia començat!). I els entenc. Devia ser molt dur haver viscut aquella guerra. Les meves germanes, més grans que jo, em van començar a ajudar a veure el contrapunt de la balança; a començar a estimar i cantar les cançons de Moustaki, de Jorge Cafrune, de Lluís Llach, de Joan Baez...

La mort del dictador em va agafar en l’efervescència (en el meu cas amb poc gas...) de l’adolescència. Però encara em va sobtar que hi hagués gent que brindés amb cava. Van haver de passar un o dos anys més fins que, no sé com, em devia enamorar del meu país. De 0 a 100 (aquí vol dir 100 i no 10 d’octubre) en un parell d’anys.

El 1977 un grup de Fuerza Nueva em va pegar a les Rambles per portar un adhesiu del “Volem l’Estatut” (amb la inacció, com ara, dels grisos, la policia estatal del moment). Allò podria haver estat el darrer detonant, però no n’estic segur, perquè ja duia la carpeta d’anelles plena d’adhesius de “En català si us plau”, “Català idioma científic”, “Països Catalans”, etc., que devien agreujar el meu pecat a ulls dels agressors.

No sé, doncs, quin va ser el moment ni el motiu. Només sé que la bandera espanyola va deixar de significar res per mi, i la Marcha Real (que havia arribat a tocar al piano amb 12 o 13 anys) em va començar a molestar d’allò més. No va ser per cap crisi econòmica ni per cap adoctrinament (encara que els escolapis eren força progressistes per l’època). Simplement em vaig enamorar.
El 1984 vaig sentir-me molt malament en haver de jurar bandera a Saragossa. Era com ser infidel al meu país; com trair-lo. Els catalans ho vam solucionar cridant “Nos vamos!” en lloc de “Juramos!”. Entre tanta gent era impossible detectar-ho...

El 1980 vaig tenir l’honor de fer d’interventor per ERC (partit en el qual vaig militar durant un parell o tres d’anys) a les primeres eleccions al Parlament. El 2014 vaig fer d’apoderat de Junts pel Sí al 9N, i pel passat 1 d’octubre vaig apuntar-me com a  voluntari però no vaig ser triat per col·laborar-hi. Hagués donat el que fos per custodiar una urna a casa!

A la Via Catalana de 2013 vaig tenir, per primer cop, el convenciment que no hi havia marxa enrere. Que la independència arribaria en poc temps. L’emoció que vaig sentir aquell dia era molt difícil de descriure.

I per què us explico avui la meva vida? Doncs perquè avui estem a 10O (a 10 d’octubre i, alhora, a 100). Perquè avui és el dia que he estat esperant durant 40 anys. Sense queixar-me gaire i sense dir mai que la societat estigués fracturada perquè sobre el tema nacional hi hagués punts vista diferents.

Ningú no sap què passarà avui. Li faig confiança al President. Tota la confiança. Prego a Déu perquè li doni el discerniment necessari en un moment tan complicat. Perquè triï les paraules i les accions que cregui que convenen més a aquest poble. Penso que un govern que ha amagat 10.000 urnes sense que totes les forces de seguretat i d’intel·ligència de l’estat juntes no hagin estat capaces de trobar-ne ni una de sola, no farà un salt al buit ni una declaració buida de contingut.

Només em sap greu que potser no ho podrem celebrar com sempre havia imaginat, ja que l’amenaça de les conseqüències que segurament vindran al llarg de les hores i els dies següents, ens aigualirà la festa. Però d’aquí un temps recordarem aquesta data i la celebrarem com es mereix.

Avui a les 6 de la tarda seré tan a prop com pugui del Parlament. Jo sóc poruc, ho reconec. El dia 1 d’octubre vaig tenir por, però hi vaig ser, defensant el meu col·legi electoral. Afortunadament la policia estatal no s’hi va presentar. Avui també hi seré. El meu país m’ho demana. I estarem a 10O: a 10 d’octubre i a 100. A tota màquina.

L’amor té aquestes coses: et fa superar la por, encara que tremolis quan hi ets a prop.

1 comentari:

  1. Molt bé Eliseu, jo sento com tú el meu patriotisme però el meu va començar molt abans ja que el meu pare ja ho sentia així i soc dels que va brindar amb cava el 20 de novembre del 1975.
    Esperem avui que comenci el camí de la nova República i no mirem enrere. Una abraçada!!!

    ResponElimina