L'holandès errant

Estant de vacances a la Val d’Aran, vàrem anar un dia al Circ de Colomers. De baixada vàrem coincidir amb un holandès que havia fet l’excursió amb la seva dona i els seus dos fills.

Vaig pensar que era un bon moment per posar en pràctica –i a prova-, el meu nivell d’anglès, suposant que ell, com la major part dels europeus del nord, el sabria parlar. Vaig comprovar, amb una certa satisfacció, que el nostre nivell de la llengua de Shakespeare no era gaire diferent i que ens podíem entendre bastant bé (no com aquell que a la pregunta “English spoken?” contestava “Sí, però tan poken tan poken que em sembla que no ens  entendrem...”).

El cas és que, quan es va adonar que ens podíem comunicar, em va escometre a preguntes i a comentaris, com si els tingués aparcats per quan arribés el moment i l’interlocutor adequats, condicions que es veu que es van acomplir quan vàrem coincidir baixant de l’idíl·lic Circ.

El que em va sorprendre més de tota la conversa va ser el moment en el que em va explicar les conclusions que havia tret de la seva visita fugaç a Espot i, encara més fugaç -d’un parell de dies-, a la Val d’Aran. Em va dir que era el primer cop que visitava Espanya. Ara no entraré a discutir l’espanyolitat de la Val d’Aran i del Pallars, però acceptem que per un holandès, tot i que errant -en les dues accepcions de la paraula errar-, era natural considerar que estava visitant Espanya. Doncs bé, de la seva visita a aquest raconet de la pell de brau, en treia conclusions que em van semblar excessivament generalistes. Ara no faré cap càlcul exacte... no?... doncs sí; sabeu què us dic? que sí que el faré, apa! Acabo de deixar un moment el Word, he anat un moment a veure el senyor Google, he obert la calculadora de l’Office, i resulta que... la Val d’Aran representa poc més d’una mil·lèsima part de la superfície de l‘estat de l’etern govern en funcions; o de l’estat que està en permanent estat de bona (?) esperança; o de l’estat que està definitivament instal·lat en la provisionalitat...

Resulta, doncs, que del què havia vist en aquesta mil·lèsima part, deduïa característiques de tot Espanya i també, al·leluia, de Catalunya com a entitat, sembla que, al seu entendre, més o menys diferenciada. Em va dir, atenció!, que el Pirineu espanyol era més bonic que el francès – havia visitat Lourdes i no l’hi havia agradat tant...-. Amb Lourdes i el Circ de Colomers ja es podia comparar França i Espanya... Em va dir també, que els catalans érem gent molt oberta i molt simpàtica -friendly, per ser exactes-; jo li vaig dir que no era aquesta la fama que teníem, i que els andalusos, per exemple, eren molt més salats que nosaltres, però es veu que ho deia en comparació amb els alemanys i, és clar, li vaig haver de donar la raó. En aquest cas la mostra que utilitzava per poder comparar tornava a ser una mica escassa.

Quan li vaig dir que em sabia greu, però que no havia estat mai a Holanda em va dir, sorprenentment, que no m’havia perdut res. Que Holanda era com una ciutat inacabable, amb una meitat una mica més agrícola, una altra que estava sota el nivell del mar i que el punt més elevat estava a 20 metres d'altitud... Curiós trobar-se amb algú tan sincer que no faci propaganda de casa seva.

Jo vaig pensar: aquest home es capaç de tornar a Holanda i dir que Espanya és molt semblant a Suïssa! Va home va, vés uns dies als Monegros! Però de seguida em va fer reflexionar en els viatges que he fet jo i les conclusions que, probablement, he tret d’altres països. Que difícil és conèixer món i quines conclusions tan equivocades que en podem extreure!

Probablement no ens coneixem bé ni nosaltres mateixos, ni els nostres correligionaris polítics, ni encara menys els nostres adversaris, ni el nostre cap, ni la nostra escala de veïns, ni el nostre poble, i volem fer-nos creure que coneixem el nostre país, i els 10 o 12 que potser hem visitat al llarg de la nostra vida. Au, va! Il·lusos! Inconscients! Somiatruites!

Però malgrat ser conscients, si ho arribem a ser, de la nostra petitesa de mires, seguirem intentant conèixer altres realitats que no siguin la nostra. O al menys ho hauríem de fer. Encara que sigui ensopegant amb les mateixes pedres, i errant, com l’holandès.